Música

dijous, 17 de febrer del 2022

La hermana

(Reescribiendo una escena de "La metamorfosis"  de Kafka con un cambio de narrador, como ejercicio para el taller de escritura del 17/02/2022

A pesar de que todavía me tiemblan las piernas, sujeto con ambas manos y con una firmeza casi dolorosa el pomo de la puerta que me separa de la habitación de mi hermano. Un primer vistazo me la había mostrado vacía, como si Gregorio se hubiera ido realmente de viaje y en unos días lo fuese a volver a ver sentado con nosotros, enfrascado en la lectura de alguna noticia intrascendente o en los detalles de su siguiente recorrido de negocios. Sin embargo, un rayo de luz, filtrado furtivamente a través de la puerta abierta a mis espaldas, ha aplastado súbitamente mi ensimismamiento: reflejándose en el lustroso abdomen de aquel ser, asomado bajo el sofá, ha borrado todo atisbo de esperanza que empezaba ya a dibujarse en mi pensamiento, obligándome a recular casi sin aliento.

Mas no puedo ahora desistir de mi cometido. Haciendo acopio de valor, vuelvo a internarme con absoluta diligencia en la habitación, reparando enseguida en el cuenco aún lleno de leche. Al acto, se me forma un nudo en la garganta, pues no puedo evitar recordar la avidez con la que Gregorio solía tomar su bebida predilecta todas las mañanas. Inconscientemente, la escudilla intacta se vuelve ante mis ojos un símbolo de la muerte de mi hermano, de todo lo que él había querido y deseado. Pero reacciono y me recompongo rápidamente; echarme atrás tan sólo confirmaría la incredulidad con la que mis padres me miraron anoche, cuando les dije que me haría cargo de la alimentación del insecto, como si yo fuera incapaz de asumir responsabilidad alguna o de aliviarles, por poco que sea, el peso de semejante desgracia. 

Me pongo manos a la obra: me llevo el cuenco a la cocina -con un trapo, pues ¡a saber qué clase de enfermedades podría acarrear el animal!-, y comienzo a reunir alimentos. Me doy cuenta de que tan sólo estoy eligiendo comida fresca, como si de un ser humano todavía se tratara; así que me corrijo e incluyo en el surtido sobras incomibles, algunas rayando la podredumbre. Lo pongo todo en una bandeja y me la llevo a la habitación. 

Lo distribuyo por el suelo y me retiro tan pronto como puedo, ya que me inquieta que el bicho, guiado por sus instintos naturales, se abalance sobre el banquete, encontrándome a mí de por medio. Ya fuera, me siento a la mesa, mientras oigo zumbidos y un cierto alboroto ahogado procedente de los recipientes de comida. Mientras espero, cierro los ojos, pues me escuecen por la falta de sueño. Me pierdo en el recuerdo de algunas tardes en las que, estando yo practicando el violín en mi cuarto, Gregorio entraba de puntillas y me escuchaba embelesado hasta finalizar la pieza. Solamente él me miraba así, como si vislumbrara un futuro brillante delante de mí, con un orgullo que resultaba inexplicable, especialmente para mis padres. Pero ahora me ha sido arrebatado, de modo tan injusto como incomprensible, y me lleno de una rabia que se desborda en forma de lágrimas silenciosas. 

Advierto que los ruidos han terminado hace tiempo, por lo que abro la puerta lentamente para evitar perturbar al insecto. Con los ojos aún enrojecidos, empiezo a barrerlo todo sin levantar la vista más allá de lo necesario. El hedor de los restos y del animal se vuelve más insoportable con cada segundo que pasa, así que me doy prisa y lo arrojo todo de cualquier manera en un cubo. Lo tapo antes de salir para evitar que la peste se extienda por la casa y echo la llave. 

Me quedo mirando el retrato de mi padre uniformado. “No lo he hecho tan mal, ¿verdad?”, le susurro, con una sensación de satisfacción personal hasta ahora desconocida para mí.

Marta F.

dimarts, 25 de setembre del 2018

Ànima antiga

Mira el terra, mira els contenidors plens i torna a mirar-se les sabates. Veu un moment el cel ple de llum fosca i hi distingeix una lluna esgrogueïda, lletja. "Potser sóc per allà", pensa, perquè quan observa els seus propis peus no els sent seus. I el terra i els contenidors i les sabates, tot i que semblen ser els de cada dia, se li fan estranys. Intenta animar-se. "Vinga", es diu. Alça la mirada i traspassa el vidre, i es decideix a demanar a una veu inhumana que la deixi entrar.

És una ànima antiga. Ho ha vist tan bon punt l'ha convidat a recórrer un passadís bromós ple de fulles negres que no pertanyen a cap arbre. Ha entrat a una cuina insulsa i li ha donat alguna cosa de menjar. És una ànima petita de tant de temps que porta emetent llum, i ella gairebé s'ha d'encorbar per veure-la.

Parla amb un silenci que expulsa l'aire de les estances. Hi ha una quietud total. Li explica moltes coses i exposa una humanitat tan profunda que la desconcerta. "Com parla tan bé?", i es planteja dubtes semblants durant uns instants.

Després, tot el seu pensament ha quedat absorbit pel so de l'ànima antiga. Creu endevinar-hi aspror i completesa, i una dolçor grisa.

"Vola", diu de sobte aquella llum antiga. Fins aleshores, ella s'ha sentit una espectadora; però ara l'ànima ha pres aquesta paraula de dins de la seva ment, l'ha embolcallat de duresa i l'ha deixat anar. "Has de volar". I nota com les ales tacades de sang i amb poques plomes s'estremeixen en un sacseig que la deixa paralitzada. L'última vegada que li diu que ha d'alçar el vol, la paràlisi marxa i només queda una lleu tremolor davant el naixement a dins del seu pit d'una substància molt càlida. 

Les fulles negres del passadís s'han tornat blaves i tot és ple de cuques de llum. Encara no hi ha aire. Però ella ja no respira. Mai ha necessitat respirar, de fet, i ara se n'adona. L'ànima antiga li demana que la pensi quan acabi d'apagar-se, però no ho pot entendre; l'agafa dels braços sense tocar-la, amb unes mans velles que ella no era conscient que existien, i la mira fixament. Sembla somriure; li parla d'una fotografia on sí que somreia. Li torna a demanar que la pensi, que mantingui una connexió. I ella no ho comprèn però ara el sacseig s'ha tornat encara més violent i les ales demanen a crits alguna cosa que no sap desxifrar. Els seus ulls imploren més d'aquella mel grisa que acaba de descobrir. 

La porta es tanca darrere seu. "Gràcies", escolta. Ha acceptat. Puja les escales mirant-se les sabates, i s'adona que les desconeix totalment: no són seves, no són seus aquells peus.

Marta F.

dimecres, 25 de juliol del 2018

Fils vermells

Noto unes mans fredes als ulls. Són gèlides. Un mort.

- Em recordes?

Em pregunto si les meves llàgrimes desfaran la seva pell.

- No? De debò?

Una pell feta de paper.

M'abraça i tinc por. Obro el meu pit i en trec els meus fils, infinits i invisibles però roigs per la meva pròpia sang. Els hi entrego.

- Són bells. Cap on van?

No puc parlar. Intento alçar el braç per indicar-li alguna estrella, però aleshores m'adono de nou que tot és fosc, completament negre. Em fa plorar.

De sobte, veig dues llums. Són les seves. No tenen parpelles.

Em fa un petó al front. Uns llavis fets de tinta.

- Cap més por. I només nosaltres.

Ara recordo. És la meva veu.

Marta F.

Jo.

dissabte, 1 d’abril del 2017

Faula

És sa ser tan contradictori? Sentir-se una farsa en allò que et desperta flames? Tancar els ulls i percebre’s un mateix amb tantes ganes, però amb terror a exterioritzar-ho més enllà de la pròpia mirada? I aleshores, tenir por d’haver-se tornat boig, tenir por que realment una cosa sigui incompatible amb l’altra, i que per tant sigui fals aquell foc, aquella lava? És possible dubtar d’una passió? I imagines que no. Però dubtes de tot, d’absolutament tot. I fins i tot et sents una mentida sota la foscor d’uns estels que intimiden, que sí que emeten llum pròpia. I plores perquè estàs tan confós... I les llàgrimes et cremen les galtes i hi deixen petjades negres perquè són plenes d’unes cendres que et preguntes si són tan calentes perquè estaven enceses abans de sortir del teu cos. Hi ha dies i sobretot nits en què tot sembla una farsa, una faula inventada per no caure ni haver d’enfrontar-se. Però l’ànima segueix sentint-se tan càlida...

Marta F.

Pèrdua. L'estimo. Però és tan a dins, que no sóc capaç de formular-ne paraules.

dimarts, 27 de desembre del 2016

Naixement de l'esquerda

Ja ha començat a esquerdar-se. És el moment que sentia tan llunyà; com un feix de llum d’acer, avui ha perforat els meus pulmons, el meu aire, per dir-me que és aquí. Però jo no et vull. Marxa.

M’observo al mirall enmig de la nit amb els ulls completament envermellits i d’aigua. Em miro aleshores els llavis, inflats i tremolant com petites fulles. Les meves ulleres semblen més pronunciades que de costum. Recorro les asimetries del meu rostre. I un altre cop els meus ulls. Em fan por; em fan por. Estan encesos d’una foscor que no sé descriure; més encesos que mai. M’emporto els dits a les parpelles i sento una escalfor desconfortant. El cap em fa mal. Pressiono els llavis però encara mostren el mateix tremolor. Però almenys ja puc respirar.

Sembla que tot ha començat ja a trencar-se. I encara sóc com una nena petita. I em fan pena les ninetes dels meus ulls. No vull que res continuï. M’ho puc permetre? No, és clar que no. Només puc esperar que no em falti l’aire. Només puc prometre’m que mai, mai, cauré en el mateix. Mai. Mai. M’ho puc prometre? Que en la meva creació no hi hagi cabuda per a això. Perquè em fa mal. I no vull patir, és que ja no vull fer-ho més. No passava res mentre flotava, però avui he vist amb els meus propis ulls i en els meus ulls com aquest cristall ha començat a esmicolar-se, tot i que no creia que ho fes d’aquesta manera. M’esperarà algun bosc a sota, o és en realitat tan sols un miratge i cauré al no res? 

Encara que sigui egoista, no vull tornar a escoltar cap llum d’acer, cap més.

Encara que sigui egoista, no vull que perdi els seus records; vull que em miri sempre amb els mateixos ulls. Ho vull, si us plau. I ho ploro.

Encara que sigui egoista, no vull patir més. Perquè no puc suportar-ho.

M’acompanyaràs als meus somnis? M’abraçaràs i m’explicaràs com puc fer-me més forta? Em diràs a cau d’orella què és allò que estic fent malament? Em descobriràs tot allò que no entenc? Em permetràs acariciar les teves plomes i dir-te que tenen un tacte molt semblant al de les meves joies? Em deixaràs parlar-te de com eren, de com és ara ella? Així, mentre ho faci, ho oblidaré tot, i estic segura que et somriuré. Em reconfortaràs, si us plau? 

Però no ho faràs, oi? Si fins i tot em fa por escriure “Si ni existeixes...”. Prou.


Vull ser capaç de transformar l’absoluta foscor que he vist en els meus ulls en maduresa, en força, en valentia. Perquè no vull tenir por. I no vull plorar més. I vull ser capaç d’exprimir les últimes mirades que la vida m’ofereixi amb tota la intensitat amb què la meva ànima m’ho permeti, sense esmicolar-me, sense trencar-me, sense destruir-me.

Marta F.

Nit transfigurada

dimarts, 20 de desembre del 2016

Trencaclosques?

No encaixen. No hi ha cap peça que encaixi perfectament amb les altres. Totes tenen formes i colors semblants, són boniques, han estat tallades amb cura i delicadesa, però cap d’elles encaixa. El creador s’ho mira i s’estremeix: tot el treball de tants anys ha acabat esmicolat per un desordre intrigant que impedeix que totes les peces formin el “tot” que ell voldria. S’emporta les mans al cap i pensa en una possible expressió facial que mostri de la millor manera tot el que està sentint en aquell moment. Però el que ell sent és un forat negre que l’engoleix, que estira dels seus ulls i dels seus llavis i de les seves mans cap a dins del seu propi cos; sent un forat negre que el destrueix. Així que no troba l’expressió buscada, sinó que quan es palpa el rostre amb els dits, es troba que ell mateix es trenca, que es desfà en infinites peces d’un trencaclosques sense solució. Pensa que és una situació estranya i, simplement, no sap què fer-ne. Cridar? Pacientment tornar a enganxar-se, una a una, cadascuna de les peces d’ell mateix que s’enfonsen al terra? No sap què fer. I quan mira al seu voltant, tot sembla buit, buit de resposta. Què pot haver fallat?, es pregunta. Si ell havia anat seguint allò que li havia semblat més lògic en cada moment, i si bé no tenia instruccions de com crear el trencaclosques complet, havia anat agafant idees d’aquí i d’allà. Però no havia funcionat, tot i la voluntat que hi havia posat. Potser hauria d’haver fet més coses, es diu. Potser hauria d’haver actuat de manera més intuïtiva, o més reservada. No ho sap. Només sap que es desfà i es trenca amb les gotes de pluja. Ja només li queda un desig, i és saber què ha fallat. Saber què fa que cadascuna de les peces que ell mateix havia tallat amb tanta cura i delicadesa, sigui independent de les altres. Potser les peces que hi falten són les que ara cauen del meu rostre, del meu cos. Potser sóc jo, allò que hi falta. Potser, quan em desfaci completament, es completi el meu trencaclosques. Potser, mori aleshores. Recull totes les peces de nou, i intenta analitzar els canvis que ha de fer-hi per obtenir l’harmonia buscada, per obtenir una única màgia, un únic paisatge. Però esta cansat. Està molt cansat. El creador està cansat i ja no sap què ha de fer.

Marta F.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Cristall a punt d'esmicolar-se

Jo no vull esmicolar-me. Tinc moltíssima por de perdre.

Observava com la cúpula de cristall que ja presentava algunes esquerdes i que subjectava tot el meu pes, es tornava cada vegada més fràgil, al mateix ritme amb què la meva respiració ho feia. A través d’ella era capaç de veure una bona part de món. Era un món preciós, que jo mateixa podia crear i modificar tan sols amb la meva imaginació. Ara se'm presentava com un bosc immens nocturn, on jo n’era la lluna, i estava ple de colors violats, blaus foscos, negres. Hi havia un munt d’éssers de llums meravelloses i petites que estampaven tot aquell paisatge amb la seva vida. I jo ho contemplava i a partir d’allò que sentia, en feia canviar les formes, els tons, i la música que s’amagava als racons més profunds d’aquell món. Perquè aquell món era jo. Era jo. Jo n’era el sol i la lluna. Aquell món era la meva ànima.

Un nombre que jo desconeixia de cúpules de vidre em separaven d’ell. I com més me’n separaven, més terres juntes podia contemplar i més terreny tenia on crear. Però amb el temps, les cúpules s’anaven fent fràgils. I amb les pèrdues, s’esquerdaven i es trencaven. I quan ho feien, em sumia en una caiguda lliure terrible que fins llavors sempre havia acabat amb el meu aterratge damunt d'una altra cúpula, sobre uns cristalls esmicolats que em deixaven plena de ferides, sobretot al rostre, als ulls. I aleshores estava trencada, i plorava sang i buscava esborrar el vermell del meu cos amb els colors violats i blaus de la meva imaginació. Trigava temps en fer-ho, i sempre quedava esgotada. I quan el procés acabava i tot semblava tornar a la normalitat, em trobava a mi mateixa enyorant les porcions de terra que mai més veuria perquè havien quedat fora del meu abast, de la meva mirada, de la meva ànima. Pèrdues. Tenia moltíssima por de perdre.

Què passarà? Què passarà si aquest és el darrer cristall i es trenca? Cada vegada sóc més a prop del meu propi món, cada vegada sóc capaç de veure menys, de crear en menys lloc. Recorro un camí que inevitablement em porta cap a mi mateixa. De fet, la fi del camí sóc jo mateixa. Moriré llavors? I si aquesta cúpula és l’última que em sustenta? I si caic i em perdo per sempre més en aquest bosc meravellós, en aquesta nit perpètua? Seria entre fulles per les quals correria la meva pròpia sang, però deixaria de crear. I deixar de crear implicaria que el temps s’hagués aturat, que la meva consciència hagués quedat sumida en un estat inanimat que cap mena d’emoció ni sentiment pogués pertorbar. No vull morir. No vull perdre. No vull que es trenqui aquest cristall. On és ara l’àngel que em subjectarà dels braços, que em donarà ales i que em farà perdre per sempre més aquesta por? On és ell, ara que és quan més el necessito, ara que amb cada batec del meu cor les esquerdes es fan més grans i s’apropen més a mi? Si no vindràs on sóc jo, et demano, encara que sigui impossible, que protegeixis tot allò que no vull perdre. Si us plau, nimba’m de la teva llum daurada, la mateixa llum de què la meva imaginació sempre ha dotat els teus ulls, perquè necessito la teva força i la teva escalfor almenys ara, que no vull morir, que no vull esmicolar-me.


Marta F.